Retour page Accueil

Poésies et Poètes du Moyen Age

Arnaud Daniel

v.1150-v.1200

« Ieu sui Arnaut qui plor e vau cantan. »

(Je suis Arnaud qui pleure et vais chantant)
Arnaud Daniel, décrit par Dante, Divine Comédie.

Les Cantiques de Sainte Marie, (détail, XIIIe, Escorial, Biblio).

Le razo d'Arnaud (sa biographie officielle) nous conte sa naissance au Château de Ribérac en Dordogne. De parents nobles, la tradition rapporte qu'il possédait bien les lettres et qu'il se fit jongleur. Il vécut par la suite à la cour de Richard Cœur de Lion, puis à celle d'Alphonse d'Aragon, et il parcourut de nombreux territoires.

Cependant, les véritables détails de sa vie restent pour la plupart inconnus, et nous ne possédons à l'heure actuelle que «dix-sept de ses poèmes», qui permettent néanmoins de le classer parmi les meilleurs représentants du trobar ric, défini comme «concentration accrue de l'intensité de la forme», et du trobar clus ou «vers complexes ouverts seulement aux initiés».


Quelques Oeuvres Poétiques

Lo ferm voler qu'el cor m'intra

Canso do'ill mot son plan e prim

Si'm fos Amors de joi donar tan larga

Ans que sim reston de branchas

D'autra guiz e d'autra razo

Ab gai so cuindet e leri

Pus Raimons e Truc Malecx

Anc ieu non l'aic, mas elha m'a

En cest sonnet coind'e leri

Il est certainement, parmi les troubadours, l'un des plus habiles artisans de l'ancien provençal. Troubadour périgourdin, il porte la poésie à un haut degré d'élaboration formelle, sans pour autant se défaire de l'émotion nécessaire à l'évocation lyrique de l'amour.

Il est l'inventeur et un maître dans l'art de la sestine (ou sextine) – six vers de six stances chacun, – une strophe poétique de six vers qui consiste à utiliser, en fin de mètre, des mots rimant ensemble et pourtant aussi éloignés que possible du point de vue du sens –, introduite en Italie par Dante et en Espagne par le «Divin» Fernando de Herrera, alors qu'en France on doit sa découverte à la Pléiade et, quelques siècles plus tard, à la génération romantique.
Ce minutieux artisan du vers, adepte de la rime rare ou riche, fut très apprécié par les poètes italiens, notamment par Dante et par Pétrarque, qui louèrent tant sa maîtrise formelle, extrêmement recherchée, que l'obscurité de sa poésie et la qualité de son lyrisme amoureux.

Dante de qui il fut l'un des maîtres le considéra comme «le meilleur ouvrier du parler maternel». Il en fait un vif éloge dans le «Purgatoire», dans le vingt-sixième canto, où le maître poétique de Dante, Guido Guinizelli (fondateur du «dolce stil nuovo» ), désigne et surnomme Arnaud Daniel – et du même coup l'immortalise – comme «il miglior fabbro» («le meilleur forgeron de sa langue maternelle»). Nul autre n'a reçu un tel honneur dans La Divine Comédie. Puis, ce sera dans le Traité de l'éloquence, que Dante continuera à en faire l'éloge en analysant la riche beauté formelle d'Arnaud.
L'originalité d'Arnaud réside dans le refus de la banalité, l'ennemie par excellence: ses vers, concrets dans leur complexité, dénotent une précision adroite jamais dissimulée par le jargon de l'abstraction. Cela explique sans doute pourquoi, dans le Purgatoire, Dante le laisse s'exprimer dans sa langue maternelle plutôt qu'en italien: «Ieu sui Arnaut qui plor e vau cantan» («Je suis Arnaud qui pleure et vais chantant»).

Dante n'est pas le seul à rendre hommage à Arnaud. Pétrarque aussi lui voue un profond respect, l'appelant le «gran maestro d'amore» («le grand maître d'amour chevaleresque»): n'oublions pas, en outre, que Laura de Pétrarque fait écho au poème d'Arnaud intitulé «L'Aur' Amara». Ce poème fait preuve d'une grande virtuosité lyrique que les troubadours nomment motz et sons (langage et son musical des vers).
Selon le poète américain Ezra Pound, les années 1200 nous ont légué deux précieux héritages: «l'église de San Zeno et Arnaud Daniel».


Lo ferm voler qu'el cor m'intra
I
Lo ferm voler qu'el cor m'intra
no'm pot ges becs escoissendre ni ongla
de lauzengier qui pert per mal dir s'arma;
e pus no l'aus batr'ab ram ni verja,
sivals a frau, lai on non aurai oncle,
jauzirai joi, en vergier o dins cambra.

II
Quan mi sove de la cambra
on a mon dan sai que nulhs om non intra
– ans me son tug plus que fraire ni oncle –
non ai membre no'm fremisca, neis l'ongla,
aissi cum fai l'enfas devant la verja:
tal paor ai no'l sia prop de l'arma.

III
Del cor li fos, non de l'arma,
e cossentis m'a celat dins sa cambra,
que plus mi nafra'l cor que colp de verja
qu'ar lo sieus sers lai ont ilh es non intra:
de lieis serai aisi cum carn e ongla
e non creirai castic d'amic ni d'oncle.

IV
Anc la seror de mon oncle
non amei plus ni tan, per aquest'arma,
qu'aitan vezis cum es lo detz de l'ongla,
s'a lieis plagues, volgr'esser de sa cambra:
de me pot far l'amors qu'ins el cor m'intra
miels a son vol c'om fortz de frevol verja.

V
Pus floric la seca verja
ni de n'Adam foron nebot e oncle
tan fin'amors cum selha qu'el cor m'intra
non cug fos anc en cors no neis en arma:
on qu'eu estei, fors en plan o dins cambra,
mos cors no's part de lieis tan cum ten l'ongla.

VI
Aissi s'empren e s'enongla
mos cors en lieis cum l'escors'en la verja,
qu'ilh m'es de joi tors e palais e cambra;
e non am tan paren, fraire ni oncle,
qu'en Paradis n'aura doble joi m'arma,
si ja nulhs hom per ben amar lai intra.

VII
Arnaut tramet son chantar d'ongl'e d'oncle
a Grant Desiei, qui de sa verj'a l'arma,
son cledisat qu'apres dins cambra intra.

Canso do'ill mot son plan e prim


I
Canso do'ill mot son plan e prim
fas pus era botono'ill vim,
e l'aussor sim
son de color
de maintha flor,
e verdeia fuelha,
e'ill chan e'ill bralh
sono a l'ombralh
dels auzels per la bruelha.

II
Pels bruelhs aug lo chan e'l refrim
e per qu'om no m'en fassa crim
obri e lim
motz de valor
ab art d'Amor
don non ai cor que'm tuelha;
ans, si be'm falh,
la sec a tralh,
on plus vas me s'orguelha.

III
Re no val orguelh d'amador
qu'ades trabuca son senhor
del luec aussor
bas el terralh
per tal trebalh
que de joi lo despuelha:
dreitz es lacrim
e ard'e rim
se quel d'amor janguelha.

IV
Bona dona vas cui azor,
ges per erguelh no vau allor,
mas per paor
del devinalh
don jois trassalh
fauc semblan que no'us vuelha,
qu'anc no'ns jauzim
de lur noirim:
mal m'es que lor o cuelha.

V
Si ben vauc per tot ab esdalh,
mos pessamens lai vos assalh,
qu'ieu chan e valh
pel joi que'ns fim
lai o'ns partim,
don soven l'uelh me muelha
d'ir e de plor
e de dussour,
car pro ai d'Amor que'm duelha.

VI
Ar ai fam d'amor don badalh
e non sec mezura ni talh;
sols m'o engualh
qu'anc non auzim
del temps Caim
amador mens acuelha
cor trichador
ni bauzador;
per que mos jois capduelha.

VII
I Dona qui qu'es destuelha,
Arnautz dreg cor
lai o'es honor
quar vostre pretz capduelha.

Si'm fos Amors de joi donar tan larga

I
Si'm fos Amors de joi donar tan larga
cum ieu sui lieis d'aver ferm cor e franc,
ja de mos jorns no'm calgra far embarc,
qu'ieu am tan aut qu'espers me pueg e'm plomba;
e quan m'albir cum es de pertz al som
mout m'en am mais quar anc l'auzei voler,
qu'eras sai ieu que mos cors e mos sens
me faran far, lur grat, rica conquesta.


II
E si be'm fas long esper no'm embarga
qu'en tan ric loc me sui mes e m'estanc
don si belh dig mi tenon de joi larc;
e segrai tan qu'om me port a la tomba,
qu'ieu no sui ges selh que lais aur per plom;
e pus en lieis non tanh qu'om rei esmer
tan li serai sers e obediens
tro de s'amor, s'il platz, baizan me vesta.


III
Us bos respeitz mi reven e'm descarga
dels greus sospirs don me dolon mei flanc
quar en patz prenc l'afan e'l suffr'e'l parc
pus de beutat son las auras en comba,
que la genser par qu'aia pres un tom
plus bas de lieis, qui la ve, e es ver,
quar tuit bom aip, pretz e saber e sens
renhon en lieis, q'us non es meinhs ni'n resta.


IV
E pus tan val, cujatz doncs que s'esparga
mos deziriers, ni que's forc ni s'esbranc?
No serai sieus ni mieus si ja m'en parc,
si m'aiut selh que's mostret en colomba!
qu'en tot lo mon non es hom de nulh nom
tan finamen dezir gran ben aver
cum ieu fas lieis, mas ten m'en nonchalens
pels devinans cui dans del drutz es festa.


V
Fals lauzengiers, fuoc las lenguas vos arga
e que perdatz ams los huelhs de mal cranc,
que per vos son estrag caval e marc
qu'amor baiassatz qu'a pauc del tot no tomba:
confonda'us Dieus! –e sai vos dire com,
qe'us faitz als drutz maldir e viltener;
mals astres es qui'us ten desconnoissens
que piegers es qui plus vos amonesta.


VI
Na Mielhs-de-be, ja no'm siatz avarga,
qu'en vostr'amor me trobaretz tot blanc,
qu'ieu non ai cor ni poder qu'em descarc
del ferm voler que n'es pars de retomba,
que quan m'esvelh ni clau los huelhs de som
vostre remanc, quan leu ni vau jazer;
e no'us cuges que n'abais mos talens:
no o fara qu'ara'l sent en la testa.


VII
Arnautz a fag e fara loncs atens
qu'atenden fai pros hom richa conquesta.v

Ans que sim reston de branchas

I
Ans que sim reston de branchas
sec ni despuelhat de fuelha
farai, c'Amors m'o comanda,
breu chanson de razon lonia,
que gen m'a ducx de las artz de s'escola:
tan sai que'l cors fas restar de suberna
e mos buous es pro plus correns que lebres.


II
Ab razos coindas et franchas
m'a mandat qu'ieu no m'en tuelha
ni autra no serva ni'n blanda
pus tan fai qu'ab si m'aconia,
e'm ditz que flors no'il semble de viola
que's camja leu si tot noquas iverna,
anz per s'amor sia laurs o genebres.


III
Ditz «Tu, qu'alhors non t'estanchas
per autra que't denh ni't cuelha;
totz plaitz esquiv'e desmanda
sai e lai qui que't somonia,
que's clama folh qui se meteis afola;
e tu no far falha don hom t'esquerna
mas apres Dieu lieis honors e celebres.


IV
E tu c'o aus, non t'afranchas
per respieg qu'amar no't vuelha:
sec, s'il te fui ni't fai guanda,
que greu er qu'om no'i aponia
qui s'afortis de preiar e no cola,
qu'en passera part las palutz d'Uzerna
Mon Pelegrin lai on cor en jos Ebres.»


V
S'ieu n'ai passatz pons ni planchas
per lieis, cujatz qu'ieu m'en duelha?
Non eu, qu'ab joi es vianda
me sap far mezina conia
baizan tenen, e'l cors, si tot si vola,
no's part de lieis qui'l capdel'e'l governa.
Cors, on qu'ieu an, de lieis no't luins ni't sebres!


VI
De part Nil entro c'a Sanchas
genser no's vest ni's despuelha,
e sa beatatz es tan granda
que semblaria'us messonia;
be'm vai d'Amor, que m'abrassa e m'acola,
e no'm frezis freitz ni gels ni buerna,
ni'm fai doler mals ni gota ni ni febres.


VII
Sieus es Arnautz del sim tro en la sola
e no vuelh ges ses lieis aver Lucerna
ni'l senhoriu del renc per on cort Ebres.

D'autra guiz e d'autra razo

I
D'autra guiz e d'autra razo
m'aven a chantar que no sol,
e no'us cugetz que de mon dol
esper a far bona chanso,
mas mestier m'es qu'ieu fassa merceiar
a mans, chantan lieis qui m'encolp a tort,
qu'ieu n'ai lezer qu'estiers non parl'ab tres.


II
Merce dei trobar e perdo
si'l dreitz uzatges no'm destol
tal que de merceiar no'm tol;
ja salvet Merces lo lairo
que autre be no'l podia salvar;
ieu non ai plus ves ma vida cofort
que, si'l dreitz qu'ai no'm val, valha'm Merces.


III
Donc a hom dreg en Amor? No,
mas cujarion–s'o li fol
qu'ela'us encolpara, si's vol,
quar li Frances no son Guasco
e quar la naus frai ans que fos a Bar:
las! per aital colpa sui pres de mort,
que d'als, per Crist, no sai qu'ieu tort l'agues.


IV
Ar conosc ieu e sap mi bo
qu'om nos part leu de so que vol,
ans n'a cor plus humil e mol
si tot l'estrai un temps son do:
per mi'us o dic qu'anc non puec dezamar
selha que'm tolh del tot joy e deport,
ans m'afortis ades on pieger m'es.


V
Hueimais, senhor e compagno,
per Dieu, ans quei del tot m'afol
preiatz lieis don m'amor no's tol
que n'aia merce cum del so,
e diguas tug, pus non l'aus nominar:
bela, prendetz per nos n'Arnaut en cort
e no metatz son chantar en deves.

Ab gai so cuindet e leri

I
Ab gai so cundet e leri
fas motz e capus e doli,
que seran verai e sert
quan n'aurai passat la lima,
qu'Amor marves plan e daura
mon chantar que de lieis mueu
cui Pretz manten e governa.


II
Tot jorn melhur e esmeri
quar la gensor am e coli
del mon, so'us dic en apert:
sieu so del pe tro qu'al cima
e si tot venta'ill freg'aura,
l'amor qu'ins el cor mi pleu
mi ten caut on plus iverna.


III
Mil messas n'aug en proferi
e'n art lum de cer'e d'oli
que Dieu m'en don bon acert
de lieis on no'm val escrima;
e quan remir sa crin saura
e'l cors qu'a graile e nueu
mais l'am que qui'm des Luzerna.


IV
Tan l'am de cor e la queri
qu'ab trop voler cug l'am toli,
s'om ren per trop amar pert,
que'l sieu cors sobretrasima
lo mieu tot e non s'aisaura:
tan n'a de ver fag renueu
q'obrador n'ai'e taverna.


V
No vuelh de Roma l'emperi
ni qu'om m'en fassa postoli
qu'en lieis non aia revert
per cui m'art lo cors e'm rima;
e si'l maltrait no'm restaura
ab un baizar anz d'annueu,
mi auci e si enferna.


VI
Ges pel maltrag que'n soferi
de ben amar no'm destoli;
si tot mi ten en dezert
per lieis fas lo son e'l rima:
piegz tratz, aman, qu'om que laura,
qu'anc non amet plus d'un hueu
sel de Moncli Audierna.


VII
Ieu sui Arnautz qu'amas l'aura
e cas la lebre ab lo bueu
e nadi contra suberna.

Pus Raimons e Truc Malecx

I
Pus Raimons e Truc Malecx
chapten n'Enan e sos decx,
e ieu serai vielhs e senecx
ans que m'acort in aital precx
don puesca venir tan grans pecx:
al cornar l'agra mestiers becx
ab que traisses del corn lo grecx;
e pueis pogra leu venir secx
que'l fums es fortz qu'ieis d'inz des plecx.

II
Ben l'agr'ops que fos becutz
e'l becx fos loncx e agutz,
que'l corns es fers, laitz e pelutz
e prions dinz en la palutz,
e anc nul jorn no estai essutz,
per que rellent en sus lo glutz
c'ades per si cor ne redutz:
e no taing que mais sia drutz
cel que sa boc'al corn condutz.

III
Pro'i agra d'azaus assais,
de plus bels que valgron mais;
e si en Bernatz s'en estrais,
per Crist, anc no'i fes que savais,
car l'en pres paors et esglais:
que si'l vengues d'amon lo rais,
si l'escaldera'l col e'l cais;
e no's cove que dona bais
aquel que cornes corn putnais.

IV
Bernatz, ges eu no m'acort
al dig Raimon de Durfort
qe vos anc mais n'aguessetz tort,
que si cornavatz per deport
ben si trobavatz fort contrafort,
e la pudors agra'us tot mort,
que peitz ol no fa fems en ort:
e vos, qui que'us en desconort,
lauzatz en Dieu que'us n'a estort!

V
Ben es estortz de perilh
que retrag for'a son filh
e a totz aicels de Cornilh;
mielz li vengra fos en eisilh
que la cornes el enfonilh
entre l'esquin e'l pencenilh
per on se legon li rovilh;
ja no saubra tant de gandilh
no'l compisses lo groing e'l cilh.

VI
Bernatz de Cornes no s'estrilh
al corn cornar ses gran dozilh
ab que'l trauc tap el penchenilh:
pueis poira cornar ses perilh.

Anc ieu non l'aic, mas elha m'a

I
Anc ieu non l'aic mas elha m'a
totz temps en son poder Amors
e fai'm irat let, savi fol
cum selhui qu'en re nos torna,
c'om no's defend qui ben ama,
qu'Amors comanda
qu'om la serv'e la blanda:
per qu'ieu n'aten
sufren
bona partida
quan m'er escarida.

II
Eu dic pauc q'ins el cor m'esta
q'estar me fa temen paors;
la lenga's feing mas lo cors vol
so don dolen si sojorna:
ie'n languis, mas no s'en clama
qu'en tant a randa
cum mars terra guaranda
non a tan gen,
prezen
cum la cauzida
qu'ieu ai encobida.

III
Tant sai son pretz fin e certa
per qu'ieu no'm puesc virar alhors;
per so fatz ieu que'l cor m'en dol,
can soleilz clau ni sojorna:
eu non aus dir qui m'aflama;
lo cor m'abranda
e'ill uelh n'an la vianda,
quar solamen
vezen
m'estai aizida.
Ve'us que'm ten a vida!

IV
Fols es qui per parlar en va
quer com sos jois sia dolors,
que lauzengier, cui Deus afol,
non an ges lengua adorna:
l'us cosselh'e l'autre brama,
per que's desmanda
amors c'als fora granda;
mas ieu'm defen
fenhen
de lor bruida
e a em ses falhida.

V
Pero jauzen me te e sa
ab un plazer ab que m'a sors;
mas mi no passara ja'l col
per paor qui'l no'm fos morna,
q'enquera'm sen de la flama
d'Amor qui'm manda
que mon cor non espanda:
si fatz coven,
temen,
pus vei per crida
manht'amor delida

VI
Maint bon chantar levet e pla
n'agr'ieu plus fait si'm fes secors
cil q'em dona joi e'l me tol,
q'er sui letz er m'o trastorna,
car a son vol me liama.
Re no'il demanda
mos cors ni no'ill fai guanda,
mas franchamen
li'm ren:
donc, si m'oblida,
Merces es perida.

VII
Mielz–de–ben ren,
si't pren,
chanzos grazida
qu'Arnautz non oblida.